"La llibertat de premsa al Sàhara ocupat és un oxímoron, no existeix"

28/12/2020
Presentació de l'informe sobre la llibertat de premsa i informació al Sàhara ocupat

Les poques notícies que cobreix la premsa sobre el Sàhara Occidental tenen a veure sobretot amb la població refugiada als campaments a Tindouf, el programa d'acollida de nens sahrauís a l'estiu, Vacances en Pau, o la deportació de periodistes estrangers o delegacions polítiques -com fou el cas de la delegació del Fons Català al febrer d'aquest any- que intenten entrar al Sàhara ocupat.

 

En aquestes últimes setmanes, i a causa de l'escalada militar, i a les mobilitzacions del moviment solidari amb el Sàhara, aquest conflicte oblidat ha cobrat una certa presència als mitjans de comunicació. Tanmateix, quan el 2017 Edith Rodríguez Cachera, periodista, economista i vicepresidenta de la secció espanyola de Reporters Sense Fronteres, va iniciar l’elaboració de l'informe "Sáhara Occidental: un desierto para al periodismo", la presència del Sàhara als mitjans era testimonial.

 

El Sàhara, explica l’autora de l’informe, ha esdevingut un tema humanitari però és una imatge que s’evadeix del conflicte polític sense resoldre. Hi ha també la influència de Marroc perquè no es tracti el conflicte als mitjans o la manca de recursos per corresponsals. Malgrat això hi ha temes noticiables que interpel·len per ser investigats i coberts per la premsa: la inoperància de la missió de la MINURSO, el paper de les empreses espanyoles en l’espoli de recursos naturals del Sàhara o els acords de pesca entre Marroc i la Unió Europea. El Sàhara genera notícies però la premsa europea, i espanyola en particular, no les aborda.

 

També el Front Polisario, puntualitza Rodríguez Cachera, té part de responsabilitat perquè es troba ancorat en una comunicació i uns missatges antiquats i polititzats. Per la seva banda, la informació dels blogs del moviment solidari prosahrauí és valuosa i rigorosa però és partidista, i cal destriar el que és propaganda del que són fets. El moment actual, sosté la periodista, és una oportunitat per canviar la manera de comunicar per professional els seus missatges i atraure els mitjans de comunicació per guanyar credibilitat i guanyar posicionament, i també per oferir una cara visible. Un gran problema de la causa sahrauí, abunda Rodríguez Cachera, és que no té una cara visible que l’identifiqui i el posicioni.

 

La part més important de l’informe és com s’informa des dels territoris ocupats. Allà no hi ha premsa lliure, no existeix. Hi ha delegacions digitals de mitjans marroquins però els que fan periodisme són grups de vídeo-activistes (Equipe Media, Smara News, etc.)  que gràcies a les xarxes i internet ha pogut fer de finestra del que passa al Sàhara ocupat. Prova d’això és el documental “3 stolen cameras” Els vídeo-activistes viuen sota contant pressió i freqüents empresonaments. La seva tasca és cabdal per poder saber el que passa al Sàhara ocupat quan sabem que la premsa estrangera no pot accedir-hi.

 

Per conèixer el precedent del periodisme fet des del territori del Sàhara ens hem de remuntar al període colonial. Si tradicionalment l’acció informativa del govern espanyol perseguia l’aculturació hispanòfila del sahrauís, a partir de 1974 va passar a preparar el poble sahrauí cap a la seva autodeterminació amb els programes de Ràdio Sàhara que fomentaven la identitat nacional sahrauí, com ens recorda el periodista i historiador Pablo-Ignacio de Dalmases.

 

De Dalmases va exercir de director de RNE i TVE al Sàhara espanyol, fou director del diari bilingüe La Realidad de l'Aaiun i Cap dels Serveis Informatius de Govern del Sàhara. Després de 1975 va treballar a RTVE a Catalunya i va ser Cap d'Informatius de Radiocadena Espanyola a Catalunya. És també autor d'una abundant bibliografia sobre el Sàhara.

 

De Dalmases estava al capdavant del diari La Realidad de l'Aaiun quan va iniciar-se la invasió del Sàhara per part del Marroc, la coneguda Marxa Verda, a principis de novembre de 1975, un mes després del dictamen del Tribunal de Justícia Internacional de Nacions Unides (16/10/75) que ratificava la voluntat de celebrar un referèndum de descolonització. De Dalmases va ser cessat pel govern espanyol en publicar al diari La Realidad de l'Aaiun les declaracions del germà del rei Hassan del Marroc que afirmava el seu rebuig a les pretensions d’autodeterminació del poble sahrauí, arran d’un presumpte acord secret entre Espanya i Marroc.

 

Ja més recentment, el 2010, TVE filma el documental “Voces y silencios del Sáhara”, l’autora del qual és la periodista Yolanda Sobero. Sobero ha estat coordinadora de l'Àrea d'Informació Internacional dels Telenotícies Cap de Setmana de RTVE entre 1990 i 2004. Des de 2004 és reportera del programa de TVE "En Portada". També ha estat enviada especial a Txetxènia, Geòrgia, Kosovo o Sierra Leone i ha exercit les corresponsalies de TVE a Moscou i Buenos Aires.

 

El documental aborda tots els temes sensibles: des dels "voluntaris oficials" de la Marxa Verda, fins els llocs de memòria de la colonització, la col·laboració dels sahrauís amb els marroquins, el discret i contestat paper de la MINURSO o la cobertura a les víctimes de la repressió marroquina a partir de les entrevistes amb familiars de presos i associacions sahrauís de defensa dels drets humans.

 

Sobero recorda moments extraordinaris de la gravació, com ara la visita al jaciment de fosfats de Fos Bucráa o entrar a una conservera. El 2008, arran de la campanya de denúncia de l’ONG Western Sahara Resource Watch, una coneguda empresa conservera espanyola va abandonar el Sàhara, però el 2010, durant la filmació del documental, el representant de l’empresa conservera visitada, portava a la bata el nom de la marca. La periodista explica les estratagemes de les empreses conserveres espanyoles per amagar l’origen sahrauí del seu producte a través de l’envasament a la llauna. Envasar sardines en una llauna sense marca permet a l’empresa de sardines empacar la llauna en la caixeta que vulgui amb la marca que vulgui. Quan la llauna porta la marca, l’empresa conservera envia les llaunes al Sàhara perquè hi envasin les sardines directament. Aquest segon procés és més car. Per la seva banda, gràcies al jaciment de Fos Bucráa, Marroc és el primer exportador de fosfats del món.

 

El problema més greu al Sàhara ocupat, estima Sobero, és el desequilibri demogràfic entre sahrauís i marroquins arran de la política sistemàtica de trasllat de població pobra marroquina a les “províncies del Sud” com Marroc anomena el Sàhara. També el decebedor paper de Nacions Unides (MINURSO) i l’Estat espanyol, que contrasta amb el desenllaç del procés d’autodeterminació de Timor Oriental, amb una casuística similar, però amb una diferent implicació de Nacions Unides i Portugal, l’antiga metròpoli.

 

Al poc temps de realitzar aquest documental, el 10 octubre de 2010 s’aixeca el campament de Gdeim Izik, el campament de la Dignitat, que va arribar a reunir 25.000 persones i 8.000 haimes, i que l'exèrcit marroquí va desmuntar brutalment el 8 de novembre. La repressió marroquina va provocar la mort d’un menor de 14 anys, centenars de ferits i 23 presos -grup de Gdeim Izik-, 19 dels quals han estat recentment condemnats a penes de 20 anys i cadena perpètua, acusats de l'assassinat de soldats marroquins i amb declaracions obtingudes sota tortura.

 

Gdeim Izik va determinar la vocació periodística de la periodista sahrauí Ebbaba Hameida. Hameida és membre de la Junta Directiva de la secció espanyola de Reporters Sense Fronteres. Va treballar com redactora i locutora a RNE i col·laboradora del programa de TVE Cambra oberta 2.0. En 2014 va dirigir el documental "Raíces y Clamor" on reflecteix les dificultats dels joves sahrauís que estudien a Espanya.

 

Hameida senyala, com també Noam Chomsky, que Gdeim Izik va inspirar les primaveres àrabs o el 15M espanyol, i, després de la vaga de fam d’Aminatu Haidar el 2009, representa un moment clau en termes del reconeixement internacional de la resistència el poble sahrauí al Sàhara ocupat. És també una oportunitat perquè la premsa estrangera pogués entrar al Sàhara ocupat i posar el focus sobre la repressió que el Marroc hi exerceix, com es va demostrar en el brutal desmantellament.

 

Actualment hi ha quatre periodistes joves dins del grup de Gdeim Izik. Marroc, amb la desproporció de les condemnes i en el marc d’un judici arbitrari sense garanties ni observadors internacionals, ha volgut escapçar el moviment activista al Sàhara ocupat. Hameida confia en el valent treball que fan els periodistes al Sàhara ocupat de manera clandestina i que gràcies a les xarxes socials està documentant la repressió de Marroc.

 

Abidin Bucharaya, delegat del Front Polisario a Catalunya, va tancar l’acte reconeixent la tasca dels periodistes i vídeo-activistes al Sàhara ocupat que treballen sota amenaça i amb el risc continu de ser empresonats. Malgrat això, desafien les forces repressores marroquines i gràcies a elles i ells podem saber el que passa als territoris ocupats.

 

Podeu visionar l’acte a través del canal youtube del Fons Català AQUÍ

                                                                                               

A continuació trobareu l'informe de Reporters SF: Sáhara Occidental: un desierto para al periodismo.